Homenatge a Isabel-Clara Simó

El 7 de març de 2020 es va homenatjar l’escriptora alcoiana a l’Auditori de La Lleialtat Santsenca.

Us deixem el vídeo de l’acte i els textos que s’hi van llegir:

LA ISABEL-CLARA PERSONA

Dona, mare, escriptora i ciutadana compromesa amb  els Països Catalans. Coneixia bé els nostres barris on havia col·laborat en diferents actes. Per citar-ne un parell: l’any 2013 va ser mantenidora del 49è Premi de poesia Amadeu Oller que se celebra cada any a la Parròquia de Sant Medir. També el 2016 va participar en el debat organitzat per l’ANC Mirada de dones.

Nascuda a Alcoi, País Valencià, va arribar  al Principat, en concret a Figueres, per seguir reivindicant la unitat de la llengua catalana i el sentiment de pertinença a un petit col·lectiu que poc a poc s’ha anat fent gran fins a omplir carrers i places, amb milers i milers de persones, i a vegades sobrepassant el milió. Hem sortit al carrer i hem rebut cops i seguim sortint per reivindicar els nostres drets com a poble i com a ciutadans i ciutadanes d’aquests Països Catalans que tant ha reivindicat i ha estimat la Isabel. Tots i totes recordem el darrer dissabte a Perpinyà.

A casa seva es respirava un ambient liberal; ja des de petita veia que el seu pare escrivia però no els ho va deixar veure mai i és quan entra a la Universitat de València on coneix el grup catalanista de Joan Fuster i on descobreix que la llengua que parla a casa té una història mil·lenària darrere. Aleshores comença a escriure en català i mentre fa el seu primer conte, les llàgrimes anaven rodolant; ella ho descriu com a llagrimots.

Anys més tard i després d’haver fet de professora a Bunyol es trasllada a Figueres a donar classes a l’IES Ramon Muntaner. Allí coneix en Xavier Dalfo, el seu marit, que l’any 1954 havia fundat la revista Canigó, que era mensual i es publicava en castellà, ja que tenia explícitament prohibit fer-ho en català. És la Isabel qui li suggereix fer un articlet en català i a veure què passava. Explica que va fer tanta il·lusió que a Figueres tothom hi parlava, i mica en mica es van anar engrescant fins que tota la revista era en català, amb un article en castellà, bàsicament per a poder fer la trampa del bilingüisme i burlar la censura de l’època. Després es traslladen a Barcelona i ella segueix donant classes a l’IES Josep de Calasanz i dirigeix  Canigó, que es converteix en setmanari i  es  publica en català; dona veu a autors i autores dels Països Catalans i si bé continua el seu caràcter cultural també fa editorials sobre la problemàtica  política, social i econòmica del país. És a dir, fa un gir i es polititza. Durant tota aquella època va patir escorcolls, expedients disciplinaris, detencions i judicis. Ja amb la democràcia, Canigó plega el 1983 i  la mateixa Isabel ho explica d’aquesta manera “El problema va ser que quan es va normalitzar la situació, nosaltres érem massa radicals. I amb les primeres institucions democràtiques notem que tothom tenia subvencions o publicitat excepte nosaltres. Vam veure que aquesta competència no la podíem resistir a la llarga i vam pensar que era millor morir amb dignitat”.

La Isabel i en Xavier no es casaven amb ningú, lluitaven per la llibertat del país. Era una de les poques revistes, sinó l’única, que obertament parlava d’independència i de Països Catalans i va haver de plegar per manca de suport de les Institucions. Ella l’havia dirigit 10 anys, de manera entusiasta, com tot el que ha fet.

La Isabel creia que la transició és la vilesa més gran que ens han fet i no anava gens errada, ja que si bé algunes persones no ho han deixat de veure mai, a partir del 2010 algunes més ho van començar a notar,  i des de l’1 d’octubre del 2017 moltíssimes més ho estan observants i notant: totes les persones preses i exiliades, les represaliades, les seves famílies, les multes, la manca de drets, la persecució constant a tot el que a ells els sembla que toca la sagrada unidad de España, i que més aviat és la sagrada unitat de la corrupció de la monarquia, de la justícia i de la cúpula del poder, i així podria seguir, i també amb la col·laboració necessària  de part de la dita esquerra espanyola i de part de molts i moltes que s’anomenen intel·lectuals. Com a exemple, recordem el “me queda lejos”.

La Isabel, tota la vida ha esta compromesa i implicada en la lluita per l’alliberament dels Països Catalans. Mentre va dirigir Canigó no va militar mai enlloc. Quan l’any 1993 es va fundar  Plataforma per la Llengua ella li va donar suport i formava part del seu Consell Consultiu. També va militar a la coalició Solidaritat Catalana per la Independència fundada el 2010, on també militava l’enyorada Patrícia Gabancho. Totes dues, l’any 2011, van publicar Cartes d’Independència a la vora d’una tassa de te.

Ella no es refiava de l’emotivitat sense racionalitat. I recordava que Fuster deia ”Menys banderes, menys himnes i menys proclames” i seguia “Si només és emotiva, aquesta crida del poble no s’aguanta. Necessita un Corpus teòric com totes les revolucions”. En el procés independentista trobava  a faltar el front intel·lectual, sols hi ha emotivitat deia “Hi ha d’haver la idea col·lectiva que som persones lliures en una societat lliure”.

Si nosaltres ho volem de debò, ser lliures ho serem.

La Isabel es definia com a independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho; feminista amb poques possibilitats i moltes ganes de deixar de ser-ho; i d’esquerra sense cap possibilitat de deixar de ser-ho. També deia que no era antiespanyola ni nacionalista sinó que l’únic que estimava era la llibertat dels pobles i “que ens tractin com una colònia des de fa tres segles és un greuge moral i social”.

Constatava que, si tal com ens diuen, som un poble lliure, o una democràcia consolidada com diuen ells, aleshores si en un poble lliure es pot parlar de tot  per què s’aferren a dir que és il·legal parlar del dret a l’autodeterminació. Creia que amb un grup de bons juristes ho desmuntaríem. Estava convençuda que acabaríem sent independents. I era partidària de la fórmula de la confederació. “Jo no vull que Barcelona sigui la capital de València; vull que Barcelona siga la capital de Catalunya i València la capital del País Valencià, i Palma la capital de les Illes Balears i jo afegeixo i Perpinyà la de la Catalunya Nord i que cadascú es regisca per si mateix. Una Federació no li servia volia una confederació de pobles”.

Era optimista pel que feia al País Valencià. Notava que començava  a tornar a estimar-se, començava a deixar de ser tan provincià com ho havia estat tots aquests anys. I deia “Serà un procés lent però si obtenim la independència la obtindrem tots els països. Si Catalunya és independent la gent començarà a veure els avantatges, començant pel corredor mediterrani. Allò més econòmic i allò més industrial que hi ha al món és la cultura. La cultura no és gratis, la cultura és cara i és l’únic que tenim com a poble”.

Estava  per primer fer la ruptura parlamentària i després el referèndum; és a dir la via Kosovo. I ens feia notar que el Decret de Nova Planta és coincident en els tres grans eixos: llengua, jurisprudència i diners amb el 155, tot i que ara hi afegim els mitjans de comunicació. Repetia que “Com a govern, Espanya és el meu enemic; com a ciutadania i com a veïnat, de cap manera”. Un dia serem lliures. Portugal va ser lliure.

I ara sí per anar acabant només dir que si la Isabel ha marxat sent independentista nosaltres també volem, com deia ella, deixar de ser-ho ben aviat i desitgem que, quan vulguin, els altres territoris de parla catalana passin a formar part de la confederació dels Països  Catalans.

Podem definir la seva  trajectòria amb uns quants adjectius: tenaç, constant, lluitadora, optimista… i aneu-hi posant els que us vinguin al cap.

Crec que el millor homenatge  que li podem retre és seguir treballant sense defallir i entre tots i totes per l’alliberament dels Països Catalans. Nosaltres des de Catalunya, per tal que després s’escampi a la resta dels pobles des d’una visió d’esquerres i feminista. Només el poble salva el poble.

Acabo amb les paraules que va dir la Isabel quan va rebre el Premi d’honor de les Lletres Catalanes: SAPERE AUDE. Atrevim-nos a pensar i serem lliures

Lluïsa Erill

LA ISABEL-CLARA FEMINISTA

«El feminisme “és la punta de llança” contra el feixisme», va dir Isabel-Clara Simó. Ella, com la resta de dones escriptores, va patir el masclisme en la pròpia pell. Era, per tant, feminista per necessitat, com a autodefensa. I veia el feminisme com una lluita per acabar amb la resta d’opressions i explotacions. Era, per tant, també d’esquerres, socialista, i compromesa amb la independència dels Països Catalans. «M’agradaria poder deixar-me de plantejar la meva nació o el meu sexe com a problema», va dir. Dona i catalana. I, a més a més, del País Valencià (d’Alcoi), i de classe baixa. Condicions que Isabel-Clara Simó va creuar i, com diu la famosa «Divisa» de Maria-Mercè Marçal, la van abocar també a la rebel·lió.

«Encara estem en això? encara penseu que les dones escrivim amb ull de dona perquè no podem tenir una mirada universal?», es queixava Isabel-Clara Simó. I és que els crítics (la majoria homes), creien (i alguns encara ho continuen  creient) que les dones només escrivim per a les dones. Mentre que els homes, escriuen per a tothom. «He donat la imatge, pel fet de ser dona que escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades. De tota manera, no he abandonat: a cada bufetada una mica més d’impuls. Sovint no m’he sentit estimada», va confessar Isabel-Clara Simó. I, malauradament, no és l’única escriptora que es va sentir menystinguda per ser dona.

En aquest sentit, Maria-Mercè Marçal i Montserrat Roig van parlar de la “Mirada bòrnia” o “L’ull estràbic”. Es referien al fet que les escriptores hem de tenir una doble mirada. Tenim un ull que mira cap endins i que necessita reivindicar-se constantment conscients que som discriminades com a dones. Quan mirem amb aquest ull, escrivim des de la fúria, des de l’impuls, com deia Simó, és la resposta a la bufetada que rebem. Però també tenim un altre ull que vola lliure i que no vol estar-se reivindicant contínuament (perquè, us asseguro, és esgotador) i que vol escriure lliurement com ho fan els homes: «Ja ha passat el moment en què la dona havia de dir estic aquí», va dir Isabel-Clara Simó. «Ja hi ha massa d’autores ara per a tindre esta obligació. Però encara fan falta actes de dones i això vol dir que no hem avançat prou. Ha nascut un neomasclisme molt més subtil però també efectiu».

Isabel-Clara Simó deia que la seva generació havia fet “el primer feminisme”. Es referia al fet que elles van ser les primeres a tenir una triple jornada laboral: un ofici (que els donava diners), les cures de la família i l’escriptura: «N’hem pagat un preu, és clar, però penso que ha estat un pas endavant respecte a l’anterior generació de dones», va dir Simó.

Ser dona i escriptora. Vol dir aquesta triple jornada laboral. Vol dir la sensació de ser poc valorada. La sensació d’haver-nos de justificar permanentment. D’haver de fer més que els homes per poder publicar un llibre o fer una xerrada. És la sensació d’ocupar un espai aliè, que no ens és destinat, l’espai públic, un espai dissenyat pels i per als homes.

De fet, Isabel-Clara Simó va ser la cinquena dona que va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Va ser l’any 2017. Aleshores l’havien rebut 44 homes. I només 5 dones: «M’he fet vella i em tenen compassió», va dir, i va afegir: «Hi ha dos elements que han jugat en contra meua tota la vida: el fet de ser dona i ser valenciana. Ara en canvi, m’han donat este premi, en part, per ser dona i valenciana. L’any passat va ser Maria Antònia Oliver, dona i de les Illes, doncs mira -van pensar-, continuem amb les dones que en tenim molt poques. I em tocava a mi». Aquí la Simó va treure un dels temes clau de l’actualitat. Les dones com a quotes. Les quotes són necessàries davant la discriminació que patim, però no podem ser convidades als actes només per ser dones, sinó que hem de ser valorades per allò que fem. Així de senzill, i així de complicat.

Isabel-Clara Simó, conscient que ens han mancat referents femenins també en la literatura, va fer que les dones fossin protagonistes dels seus llibres. I a més a més, va tractar temes com la violència masclista amb la novel·la «T’imagines la vida sense ell?» (2000) o amb l’obra de teatre «Còmplices» (2004). «Una autora és feminista de debò i, per tant, les preocupacions feministes hi apareixen», va dir. Isabel-Clara Simó també va fer xerrades sobre el feminisme en diverses ocasions.

Quan vaig escriure la biografia sobre la Montserrat Roig, vaig tenir la sort de parlar amb Isabel-Clara Simó. Vam estar xerrant durant una bona estona. Ella em va dir sobre la Roig: «Va ser una dona lliure i no estava ben vist. Li van retreure que escrivís amb mirada de dona. Que fos feminista encara els feia més ràbia». Us ressonen aquestes paraules? El mateix li va passar a ella, a Isabel-Clara Simó.

I acabo amb una frase de la Simó, per remarcar la seva actitud de rebel·lió davant les diverses opressions que patia i el seu compromís amb l’alliberament de la dona. Per ella es tractava d’una mateixa lluita: un feminisme que ho havia de canviar tot: «La igualtat dels ciutadans és l’assignatura pendent que té la humanitat arreu, i l’exigència d’un mínim de justícia social a la vida de cada dia. Quan parlo d’aquestes coses evidentment incloc la dona. Sempre la dona és al rerefons. Per mi la llibertat és una sola cosa: no es pot separar el feminisme del nacionalisme o la justícia social».

I precisament per una qüestió de justícia, cal actuar davant el fet que escriptores com Isabel-Clara Simó, igual que moltes altres, s’hagin sentit menystingudes i poc valorades pel fet de ser dones. Cal acabar amb tants mil·lennis de patriarcat, que com deia la Marçal: «pesen damunt nostre com una immensa -incommesurable- llosa invisible (i alhora tan present). Davant del greuge històric, cal reconstruir la història de les dones, rescatar autores i textos de l’oblit, i donar-los una nova mirada, una mirada justa. Perquè la vida de les persones no acaba amb la seva mort, sinó amb el seu silenci. Cal construir una nova memòria, i aleshores podrem ser. Llegim Isabel-Clara Simó, parlem-ne, reivindiquem-la, homenatgem-la!

Aina Torres Rexach

LA ISABEL-CLARA ESCRIPTORA

Per començar a parlar d’Isabel Clara Simó com a escriptora, va bé recordar les paraules que havia dit tantes vegades i que va repetir en la seva darrera aparició per televisió, l’agost del 2019: «No concebo la vida sense escriure». Es conta que la seva rutina era llevar-se i posar-se a escriure fins al migdia. I a la tarda, hi tornava. Era una persona disciplinada i tenaç, que considerava que l’ofici assegurava un 80 per cent de l’èxit. I el resultat va ser el que sabem: una obra abundant, valuosa i diversa.

Isabel Clara Simó, com tantes altres persones nascudes a la postguerra, tenia el castellà com a llengua de cultura, malgrat que la seva llengua pròpia  fos el català. Amb aquest bagatge va arribar a la Universitat de València, a estudiar Filosofia i Filologia Romànica. Allà li va ocórrer un d’aquests “encontres feliços” de què parla Spinoza per referir-se a la trobada amb algú que et canvia positivament la vida, i aquest algú va ser Joan Fuster. A través de Fuster va saber que la llengua que feia servir quan anava a comprar o quan parlava amb familiars o amics, era una llengua mil·lenària, que havia donat escriptors tan rellevants com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Roís de Corella, dels quals no en sabia res. És a dir, que va descobrir que aquella llengua, que segons algunes amigues seves, més valia estalviar-la, perquè «feia de poble», tenia un passat esplendorós, i ja havia generat una literatura d’excel·lència (“competitiva”, diríem ara) als segles XIV i XV. El descobriment del català literari la va empoderar i la va decidir a enfrontar-se al repte majúscul i decisiu en la seva carrera com a escriptora: escriure un conte en català, que és el conte que la va fer plorar d’emoció, perquè li demostrava que podia escriure en la llengua en què pensava. I encara més, li descobria que podia ser escriptora, segons confessa ella: «Quan vaig descobrir la llengua vaig descobrir la professió».

Aquest primer conte  va constituir, doncs, el començament d’una intensa activitat narrativa en català. I, precisament, el primer llibre que va publicar va ser un recull de contes titulat És quan miro que hi veig clar, un títol que, en ell mateix, ja és una declaració de principis: la seva literatura tocarà de peus a terra, és a dir, prioritzarà la realitat per damunt dels somnis. I aquesta intenció és molt evident si contrastem el títol de Simó amb el vers evocat i “reelaborat” de JV Foix: “És quan dormo que hi veig clar”, en el qual el poeta prioritzava la vida onírica per sobre de la vida real.

Amb aquest recull de contes, Simó va guanyar el premi Víctor Català de 1978; i, per cert, qui el va presentar a la llibreria Catalònia va ser un altre alcoià compromès: Ovidi Monllor, al qual aquest any se li ret homenatge, en el 25è aniversari de la seva mort o, dit com ell preferia, en el 25è aniversari que «marxés de vacances».

És quan miro que hi veig clar va ser l’inici d’una grandiosa carrera d’Isabel Clara Simó, ja que en quatre dècades va publicar prop de 60 llibres i va guanyar diversos premis literaris, que ara no esmentaré. Només apuntaré un parell de coses relacionades amb la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’Òmnium Cultural, l’any 2017. La primera és que, en rebre el guardó —l’escultura de ferro amb les 4 barres, el logotip d’Òmnium i, en el seu cas,  un còdol del riu Serpis del seu paisatge natal—, ella va confessar que se sentia «honorada i rescabalada» (paraules textuals). I ‘rescabalada’ vol dir ‘compensada’, ‘reparada’: un retret, que ella tenia ganes d’expressar públicament.

I la segona es refereix a l’entrevista que li va fer la periodista Xènia Bussé, en ocasió de la mateixa circumstància. Xènia Bussé li va fer notar que semblava que hi hagués hagut una inflexió en la tendència de premiar homes, ja que, mentre que del 1969 fins al 2017 només 5 dels 49 premis d’honor havien estat concedits a dones, en els dos darrers anys el premi havia recaigut en dues autores (a M. Antònia Oliver, el 2016, i a ella el 2017). Simó va reflexionar uns segons i tot seguit li va respondre amb sornegueria:  «Ui, sí, però es reserven la cinquantena edició per donar-la a un home, segur!». I es va posar a riure d’aquella manera tan franca. I va tenir raó.

Isabel Clara Simó va ser una escriptora d’èxit i amb una clara vocació popular. Va cultivar tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l’assaig, els relats, la literatura juvenil, l’articulisme i els guions radiofònics i televisius; per exemple, va intervenir com a guionista en la telesèrie La granja (TV3, 1989-1990). Els seus anys dolços van de 1980 al 2010, quan va viure l’onada més gran de popularitat. Ella no hi donava gaire importància, perquè considerava que la fama era efímera, era una moda que «igual com puja, al cap de temps baixa», confessava en una entrevista a Serra d’or, el 2017. Però el cas és que la seva obra va ser traduïda a 10 llengües i molt llegida: tenia molts lectors fidelitzats i es va convertir en una escriptora supervendes en català, que ja no és poca cosa! I malgrat que els números cantaven, Simó pensava que no se l’havia valorat prou. L’autora lamentava: «Sovint no m’he sentit estimada». Es referia a certa crítica —«el mandarinat cultural», deia ella—, que la veia com a una escriptora mediàtica, de segon ordre, un punt fulletonesca. Simó explicava: «Se m’ha tractat sempre amb certa displicència, i fins i tot rebuig, pel fet de ser dona i ja gran, per escriure per a les tietes o històries d’amor…; però cada bufetada m’ha servit per impulsar-me», concloïa desafiant, perquè de batalladora no la guanyava ningú! (2017).

Sobre l’ofici d’escriure, Simó va deixar anar la seva opinió en petites dosis, és a dir, que la podem espigolar en entrevistes a la premsa, a la ràdio o la televisió, en articles, i en el seu llibre Els racons de la memòria. Deia: «Si deixés d’escriure em sentiria morta», perquè escriure, per a ella,  esdevenia una dedicació en cos i ànima, com es desprèn de la cita: «He escrit obsessivament, aplicadament, abrandadament. He escrit amb passió, i he suat i plorat i tremolat escrivint». Considerava l’escriptura «com una passió i un verí», mostrant la doble faceta d’aquesta activitat: una cosa apassionant però que esdevé tan obsessiva, laboriosa i exigent que pot causar dolor. S’ha de trobar l’estructura de la novel·la, perfilar bé els personatges; buscar les paraules precises… Una feina estimulant, però àrdua.

Ara bé, quan mirava la seva pròpia obra, judicava que cada llibre seu era més ambiciós, i que n’havia anat aprenent. Deia: «En part, autor i obra són indestriables; hi ha una actitud, una manera de fer que es reconeix en el que un escriu. Podríem dir que una prestatgeria amb tots els meus llibres en renglera podria il·lustrar qui soc jo, com he evolucionat, sempre des de la imperfecció. En cada llibre que publico tinc la pretensió que alguna cosa hauré après del llibre anterior, i que serà millor que l’altre. No em conformo amb la mediocritat, aspiro a tot».

Sobre l’escriptura de ficció, Simó afirmava que es veia a ella mateixa «transgredint els límits de la realitat». I generalitzava: «L’escriptor és aquella persona capaç de crear mons alternatius i per això es pot sostreure del poder». I d’aquí ella deduïa que els escriptors «són d’esquerres». Els referents dels seus llibres són les lectures —ja llegia de petita en la gran llibreria del seu pare— i també les pel·lícules. Li agradava el cine i alguns dels seus escrits ens en donen pistes. Per exemple, la seva primera col·laboració a la revista Canigó va ser una crítica cinematogràfica de la pel·lícula Persona d’Ingmar Bergman, un thriller psicològic sobre el silenci i la incomunicació. I el títol del llibre que va escriure sobre la seva estimada amiga Montserrat Roig, quan feia 19 anys de la seva mort, era Si em necessites, xiula, la frase que  deia la Lauren Bacall adreçant-se al Humphrey Bogart a la pel·lícula Tenir o no tenir. D’altra banda, la pel·lícula que es diu Nosotras (2001), de Judith Colell (amb Julieta Serrano, Mercè Sampietro, Imma Colomer…), és una adaptació lliure de set contes del seu llibre Dones, històries tragicòmiques i força àcides de l’univers femení, amb guió de Jordi Cadena, que va revisar la mateixa Isabel-Clara Simó. A l’estrena, Simó es mostrava feliç «d’assistir a la primera pel·lícula d’una nova autora, la qual cosa em sembla una bona notícia», deia irònicament. Era una persona d’una energia extraordinària, polifacètica, realment una “tot terreny”.

Segons Simó, el que ha de fer qualsevol obra literària és fer pensar i fer sentir. Deia: «La meva pretensió és compondre una obra que faci pensar i sentir, que és la missió que em sembla que ha de tenir l’art, sigui quin sigui». En una ocasió, quan li van preguntar per la “utilitat” de la literatura, va contestar:  «La literatura no serveix per a res. No és útil, és una simple obra d’art. Si vols alguna cosa útil, ves a la ferreteria. La literatura és per a pensar, per a sentir». També deia, referint-se a les seves obres: «Sempre intento suscitar preguntes». I,  seguint Hemingway, remarca que «La literatura és arquitectura, no decoració d’interiors». És a dir, creia que l’autor havia d’anar al que és substancial, no entretenir-se en el que és superflu, ornamental, prescindible.

En les seves històries de ficció, ella mira enfora, «espiant la realitat», i hi detecta tot allò que es pot convertir en matèria literària. El resultat és que aprofondeix sobre la naturalesa humana, des d’una perspectiva psicològica i social. Hi solen aparèixer personatges de tarannà complex, que han d’abordar situacions conflictives. Reconeix que aquests personatges no corresponen a cap persona real, sinó a creacions inspirades per unes paraules suggerents que ha sentit al carrer, per un detall colpidor en l’aspecte d’un desconegut amb qui ha topat casualment, pel to d’una veu que li ha transmès tristesa, intolerància o resignació… De flaixos com aquests, en surt un tema que desenvoluparà en el relat. Perquè vol «que cada novel·la tingui un tema colpidor», d’on arrencarà un argument. I, en efecte, hi ha tot un ventall de temes dolorosos que dominen en cada novel·la: la solitud, la incomunicació, la insolidaritat, l’egoisme, l’ambició, la injustícia, els dubtes sobre la identitat, els conflictes, sovint en un marc de desigualtats socioeconòmiques i en un context polític de guerra o de revolta. També hi apareixen les relacions amoroses, però sempre situades en el “continent negre”, en la vessant més ombrívola i amarga, és a dir, quan  suposen encadenament i no un vincle lliurement escollit. Si ens hi fixem, veiem que hi ha un denominador comú de tots aquests temes: la violència. La violència que comporten les relacions humanes, que pot ser violència física o psíquica; i sempre per part d’algú que té poder sobre la persona violentada, generalment una dona.

Triat el tema, s’imposa l’estructura de la novel·la. Ara bé, en la part prèvia a l’escriptura, hi ha molta documentació i preparació. «Per escriure has de llegir molt. No improviso. Sóc meticulosa», deia. I afegia: «Però també és evident que qui soc jo marcarà clarament com anirà tot plegat. En enfilar un relat, no penso “ara faré una història on apareguin consignes feministes”, per exemple. Però és evident que, si soc feminista, això es traspuarà d’una manera o d’una altra». Per això reconeixia que el procés mental de l’escriptura «tenia molt d’inconscient, al costat d’un dens treball de planificació».

Pel que fa als conflictes tractats, es resolen tràgicament algunes vegades, però més sovint queden oberts per a la imaginació del lector.

En conjunt, com diu l’editora Pilar Beltran, la literatura de Simó «no és gens amable, sinó incisiva, desesperançada, càustica». En definitiva, és una literatura valenta: pot tractar qualsevol tema, per delicat, compromès o desagradable que sigui. Simó es va apropiar el consell de Virginia Woolf: «que no us faci por cap tema». I si no li feia por cap tema, tampoc li feia por cap paraula. Sempre deia el que pensava, i ho deia amb la forma que considerava adequada, encara que fos incòmoda.

En aquest punt, convé remarcar algunes coses sobre l’estil, que és directe i àgil, i pot reflectir tots els registres —a ella li encantava ficar-se a la pell d’un personatge de ficció— , però excel·leix sobretot en l’expressió de la llengua oral espontània: els diàlegs semblen reals, extrets dels que pots sentir pel carrer o al metro. De vegades, semblen “descuidats”, com inacabats, com fem quan parlem amb algú que ens interpreta fins i tot els silencis. Mirem una mostra extreta de les seves novel·les: (“El Xavi, aquest sí que va ser…”); amb interpel·lacions al qui escolta (“Bé hem de viure cada dia, no?”, o “Ara s’ho apanyaran, saps?”); amb interjeccions (bufa!, ostres!, apa!, bah! ), amb repeticions que mostren impaciència (“Ho veus? Ho veus com t’ho deia jo?”; “Que sí, que sí, que ja vinc.”); amb onomatopeies (“El timbre va sonar –nyeeeeeeec-nyeeeeeeec-nyeeeeeeeec”; “Amb quatre cops de tisores zzzis, zzzas, zzzis, zzzas es va tallar els llargs cabells vermells”), amb fraseologia genuïna i molt expressiva (“Mira com vas, tota pengim-penjam!”, o “Que bleda que ets!”); quan convé, no evita paraulotes (“Hòstia puta!”, “I una merda!”, “Què collons t´ha dit?”). De vegades, el llenguatge és barroer i desconsiderat (“Això a mi me la bufa”; o “Com caram es diu aquella de dalt?”) i de vegades és brutal, com a la novel·la Jonàs: quan Àlex i Jonàs es troben per primera vegada, Àlex li explica la seva vida i després li demana:  “Ara et toca a tu, conta’m coses de tu…” I Jonàs respon: “Una vegada vaig matar un home.” No calen comentaris, oi?

És a dir, els diàlegs tenen tota la vivesa, naturalitat i cops d’efecte necessaris per retratar els personatges i la situació que viuen i així crear un clima determinat, tant o més que quan en fa una descripció detallada.

Amb aquesta breu semblança m’agradaria haver ajudat a reflectir la dona combativa, forta, vital, inconformista, compromesa i valenta, que va generar una literatura combativa, forta, vital, inconformista, compromesa i valenta; la que es veia amb cor d’abordar qualsevol tema per reflectir els comportaments humans; d’assumir el llenguatge més culte o el més descordat per donar vida a personatges que tenen en comú enfrontar-se a l’opressió, al nivell que sigui, i lluitar per superar-la. Com ho va fer ella.

Anna M. Torrent