Isabel-Clara Simó i Montllor
Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi el 4 d’abril de 1943. Filla de Rafael Simó i Isabel Montllor, va ser la menuda de tres germans. El seu pare era un home de conviccions fermes, era racionalista, monàrquic i antifranquista. De sa mare conservava com un tresor la llibreta de postres, on anotava amb la seva lletra i tota mena de detalls les receptes de pastissos i dolços tradicionals, molts d’ells alcoians.
“Jo he nascut i m’he format a Alcoi. Només les circumstàncies alienes a mi m’han fet allunyar-me’n. Soc com soc per ser alcoiana.”
El pare era un reconegut mestre i pedagog i va ser una figura decisiva en aquells anys. Tenia l’acadèmia sota la casa familiar, i Isabel-Clara Simó va passar els primers anys de vida entre la llar i l’acadèmia.
Simó va ser una nena tímida i introvertida, però la lectura li donà la força i la confiança necessàries per escriure des de ben petita.
Simó va estudiar una carrera de lletres, perquè en aquells anys no era comú que les dones estudiessin ciències com van fer els seus germans. L’any 1960 es matriculà a la Facultat de Lletres de la Universitat de València. Allà coincideix amb Ramón Pelegero Sanchis, el cantant xativí Raimon, que l’ajuda a introduir-se en els ambients universitaris. Es llicencia el 1965. Tot i que la universitat estava sota el control franquista i la censura, per a ella són anys d’aprenentatge, descoberta i establiment de relacions. Destaca la seva relació amb el professor Manuel Sanchis Guarner, de qui deia que era generós i plàcid, i sobretot la que va tenir amb Joan Fuster, que va ser un exemple a seguir i una de les persones més importants a la seva vida.
“Jo era analfabeta en la meua història i el meu país fins que Joan Fuster m’ho va ensenyar tot.”
A la universitat de seguida descobreix que la seva llengua es pot escriure i que és més que una llengua d’ús familiar, i a partir d’aquell moment converteix el català en la seva principal font d’expressió, la llengua vehicular de tota una vida dedicada a la paraula. Amb altres estudiants formen l’Aula Ausiàs March i, amb l’ajuda de Sanchis Guarner, publiquen un llibre per primera vegada “Poetes universitaris valencians”, poemari on s’inclouen els versos dels membres de l’Aula i d’alguns convidats.
Figueres i Canigó
Un cop llicenciada, exerceix un temps als instituts de Puçol i Bunyol al País Valencià i ja a Figueres, l’any 1967, entra a l’Institut Ramon Muntaner, on es queda fins al 1973 impartint filosofia.
A Figueres es trobà una ciutat oberta que li oferia la possibilitat de relacionar-se en un ambient lingüístic favorable. I l’aparició de Xavier Dalfó a la seva vida suposà tot un canvi. Es casaren un any després i varen tenir tres fills: la Cristina, el Xavier i la Diana, aquesta última nascuda a Barcelona.
Els primers temps a Figueres són tota una descoberta i de la mà de Dalfó s’introdueix per complet en els ambients culturals. Es relacionen molt amb Salvador Dalí; el visitaven sovint i veien de primera mà com evolucionava la construcció del Museu Dalí a Figueres. També feren una gran amistat amb Anna Maria Dalí, de qui conservava nombrosa correspondència.
La persona que més la va impressionar en aquells any va ser l’escriptor i director teatral Ricard Salvat, amb qui va tenir una amistat estreta tota la vida. Li va obrir dues portes que van resultar molt interessants per a l’autora: va entrar a formar part del jurat del Premi Lletra d’Or i participà l’any 1985 en els Consells Mundials de la Pau, i va assistir a les Nacions Unides de Viena, Praga i Lerín per representar Catalunya com a membre fundador.
Es fa càrrec amb el seu marit de la direcció de la revista Canigó, que ell ja dirigia des de 1954, que començà com una revista en castellà amb una petita col·laboració en català, i com van veure que, malgrat les multes i sancions, podien anar publicant, acabà essent una revista totalment en català, fins a la seva darrera publicació l’any 1983, després de vuit-cents set números.
La vida a Barcelona
L’any 1973 Simó i Dalfó decideixen traslladar el seu domicili familiar a un pis de l’Eixemple barceloní. Viure a Barcelona era un somni aconseguit: des de menuda, el pare sovint li havia cantat les excel·lències de la ciutat, i Alcoi i Barcelona tenien una història industrial compartida. A BarcelDones ja mostra la seva admiració per la Ciutat Comtal.
“No m’ha costat identificar-me amb Barcelona, perquè Alcoi és una Barcelona en petit.”
Isabel-Clara Simó es consolida professionalment a Barcelona en diferents àmbits i compagina la direcció de Canigó amb la docència. Exerceix com a professora a diferents instituts, on s’implica en les lluites laborals dels docents.
Una vegada desapareguda la revista, l’any 1983, Simó es va centrar en la carrera d’escriptora de ficció i s’implicà en la promoció editorial i del sector. Entre el 1985 i el 1988 va ser vicepresidenta al Principat de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), entitat de la qual va ser Sòcia d’Honor. Va ser també delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i degana de la Institució de les Lletres Catalanes.
A la Ciutat Comtal va reprendre la seva formació. S’havia llicenciat en Periodisme el 1972, però el 1995 va obtenir el títol de doctora en Filologia Romànica amb un cum laude per unanimitat.
Un cop jubilats, Simó i el seu marit van comprar una casa a l’Ametlla del Vallès, on van traslladar la seva residència, tot i que les estades a Barcelona eren constants.
La mort del seu fill Xavier és un dels majors cops que li va donar la vida. “Aquell dia em vaig morir jo també”. Quatre anys després conta la seva vivència en primera persona a Els racons de la memòria.
Feminisme
Viure a Barcelona també li havia permès establir vincles amb destacadíssims personatges de la cultura catalana.
Tot i que havia conegut Maria Aurèlia Capmany a Figueres, la seva relació es va afermar a Barcelona. Amb ella va començar la seva lluita feminista.
Pel que fa a Montserrat Roig, al principi es coneixien de vista i se saludaven quan coincidien, però amb el temps van esdevenir grans amigues.
Amb la fotògrafa Pilar Aymerich, Capmany, Simó i Roig van compartir llargues converses sobre feminisme, conferències, taules rodones, entrevistes i debats arreu de Catalunya.
“El feminisme és menys al carrer, però mai hi havia hagut una bibliografia tan culta sobre les dones. Estem menys al carrer i més a les biblioteques i a les universitats”.
Els anys dedicats al periodisme
Tot i que la seva vocació serà sempre la narrativa, a través de la direcció de la revista Canigó, que ella va dirigir entre el 1972 i el 1983, descobreix que li agrada exercir el periodisme des de dins.
En els seus primers anys com a periodista, col·labora a Serra d’Or, Tele/eXpres, Diari de Barcelona, el Temps, El País, Ciudad de Alcoy i el Periódico de Cataluña i escriu com a columnista a l’Avui i El Punt Avui.
Els darrers anys també col·labora de manera activa en la radiofònica La columna de Ràdio Alcoi.
L’obra literària
“I m’hi he dedicat en cos i ànima a partir d’uns quants pressupòsits que no tinc cap intenció d’incomplir: escriure sempre en llengua catalana, escriure allò que em dicti la consciència, sense cap concessió a les modes, als premis o a la comercialitat, i escriure tan bé com pugui -a cada línia, crec que n’aprenc una mica més-, a més d’intentar fressar els gèneres i els registres diversos d’aquest difícil món.”
En el seu primer llibre fa seu el títol del poema de Josep Vicenç Foix “És quan dormo que hi veig clar”. Va fer-ne la presentació el també alcoià Ovidi Montllor, amb qui va mantenir una gran amistat, a la qual s’hi va incorporar un altre alcoià, el pintor Antoni Miró.
La seva obra abasteix més de setanta títols, principalment de novel·la i narrativa breu, juvenil i infantil, però també de poesia, teatre i assaig. Ha estat distribuïda arreu del món, gràcies a les nombroses traduccions a altres idiomes.
En tota la seva producció literària ha fet una important defensa de les classes més desfavorides, on la solitud o la malaltia i la mort hi tenen un paper molt important. També la immigració, el feminisme, l’amor a la pàtria són temes recurrents en les seves obres.
“Volia donar importància i veu pròpia a totes aquelles persones anònimes i grups socials que mai l’han tingut per part dels mitjans i la societat majoritària.”
Entre tots els títols de la seva nombrosa creativitat, Júlia, Dones, Raquel o La Salvatge són autèntics fenòmens que no han deixat mai de reeditar-se i vendre’s.
En la seva novel·la pòstuma El teu gust, la protagonista explica el procés que segueix Simó a l’hora de llegir un llibre: el subratlla per agafar-ne les citacions que guarda al seu arxivador de color verd.
Entre més dels quaranta premis literaris i reconeixements a la trajectòria, podem destacar-ne la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En la cloenda d’aquest darrer Premi diu “Us en done les gràcies. Gràcies profundes i sentides. El que he fet és treballar molt. Els meus objectius eren, i encara ho són: aprendre a escriure bé, aconseguir la independència del meus país -que són els Països Catalans-, el feminisme, arraconar la verinosa homofòbia, i sobretot, sobretot, que aconseguim destruir el racisme i les seues pertorbadores i cruels conseqüències.”
El llegat
La mort de Xavier Dalfó el 2016, va ser un cop molt dur per a la Isabel-Clara Simó “Després de la mort del meu marit em vaig bloquejar. No podia escriure una sola paraula.” Per sort, trobà en la poesia la seva vàlvula d’escapament i li dedicà el poema “La mancança”.
Arran de la mort del seu marit, es trasllada a viure de nou a Barcelona. Decideix donar el seu patrimoni al poble d’Alcoi. Dona a l’Ajuntament més de deu mil llibres i revistes datades a partir dels anys cinquanta, i vora cent cinquanta obres gràfiques originals. L’Ajuntament decideix convocar el Premi Isabel-Clara Simó de Novel·la, guardó que reconeixerà la millor obra presentada escrita en valencià.
A principis del 2018 ha de fer front a una notícia funesta quan se li diagnostica ELA. Ella ho entoma amb coratge i tenacitat, i rep innumerables mostres de suport. Malgrat la lluita tenaç, l’autora mor a primera hora del matí del 13 de gener de 2020. Dies abans havia elegit personalment el vestit i les sabates que volia vestir al seu funeral i la insignia de la Creu de Sant Jordi per acompanyar-la.
Font: Isabel-Clara Simó, Una veu lliure i compromesa de Jordi Tormo i Santonja