Josep Carner i Puig-Oriol
Josep Carner i Puig-Oriol va néixer a Barcelona el 9 de febrer de 1884. Va ser un escriptor inusualment precoç. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, escrits dels temes més diversos a la revista L’Aureneta, de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill únic d’un matrimoni cultivat de classe mitjana, a l’escola es va adonar que, malgrat l’interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.
El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l’últim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons més. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys després ho va fer en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any va publicar el primer recull de versos, Llibre dels poetes. Carner era un jove amb una gran capacitat de treball, ja que al mateix temps dirigia la revista literària Catalunya i va començar a col·laborar amb La Veu de Catalunya com a periodista polític, on hi escrigué fins al 1928.El 1937 es va allistar com a voluntari a l’exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seves impressions personals a la crònica Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l’escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la guerra civil espanyola.
El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l’enriquiment de la llengua.
Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginós. Publicava pràcticament un llibre per any. El 1905 va sortir a les llibreries Primer llibre de sonets i, un any després, Els fruits saborosos. En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb Segon
llibre de sonets (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos. La crítica i els lectors van acollir aquesta obra amb entusiasme i Carner es va convertir en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literàries.
Carner era, a principi del segle XX, una figura molt popular a qui es coneixia amb el sobrenom de príncep dels poetes. Amb el temps va guanyar cada vegada més prestigi i la seva prolífica ploma no defallia. Va publicar Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), La paraula en el vent (1914) i Auques i ventalls (1914), en què va reprendre la tradició satírica i reflectia la Barcelona costumista i política de l’època.
“Dir molt en un mig dir, seria mon afany”.
El 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921 ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s’hi amb tota la família com a vicecònsol d’Espanya, on viuria fins al 1924. Va exercir càrrecs a Gènova, San José, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París.
Durant la Guerra Civil Espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República i el 1938 va escriure una de les seves obres mestres, Nabí, no publicada en català fins al 1941, a Buenos Aires. A causa d’aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Com a dramaturg, Carner va conrear el teatre amb obres pròpies com Al vapor (1901) i amb adaptacions escèniques com Canigó (1910). Més endavant, el 1928, va escriure la lletra de l’òpera d’Eduard Toldrà El giravolt de maig. Però la seva millor obra en aquest camp va ser Misterio de Quanaxhuata (1943), l’únic llibre que va escriure en castellà en agraïment al poble mexicà.
L’abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugaç a Barcelona, després de trenta anys de no haver-hi posat els peus i de quasi cinquanta de no residir-hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, va morir a Brussel·les. És enterrat al cementiri de Montjuïc. L’arxiu i la biblioteca personal són consultables a la Biblioteca de Catalunya.